Der Stürmer 2.0
No és la mateixa cançó... però si és la mateixa música. «Si veig a un immigrant m’aparto», «sí, sempre treuen al «pobre» immigrant a qui han pegat... però mai treuen a les noies a les que han violat...», «...ara els que estem discriminats som els homes...», «...si seguim així, al final, ens obligaran a ser gais...»
Llegeixo comentaris d’aquest tipus a les xarxes socials i m’envaeix una estranya sensació... aquests prejudicis, els insults, les burles, les fake news (altrament dit, mentides), la propensió al linxament digital de persones i de col·lectius sencers..., és a dir, tota la demagògia sobre la que que cavalca l’extrema dreta per difondre els seus discursos d’odi... Tot això no és nou, no s’han inventat res. El que és nou és el dispositiu, les xarxes socials, però el mecanisme del fang és més antic que la història.
Ara fa 100 anys a Alemanya hi havia una crisi econòmica, política i social descomunal. Milions de persones estaven abocades a la misèria, la classe mitjana s’havia ensorrat, el país patia una profunda ferida en el seu orgull nacional després de perdre (i de ser culpada com a responsable única) la primera guerra mundial.
Aleshores va sorgir. Primer, va ser el discurs. Estem humiliats, sí... però alceu el cap i sentiu l’orgull de ser alemanys! La culpa de la nostra desgràcia és dels jueus, dels estrangers, de les feministes, dels homosexuals i, sobretot, dels socialistes! aquests «desalmats» partidaris del «sistema» (altrament dit, democràcia) i de la Constitució, que «cacaregen» sobre els drets humans.
Però ningú ha nascut odiant, s’ha d’aprendre, s’ha de conrear. I aleshores va sortir el primer exemplar de Der Stürmer, un tabloide nazi que es dedicava a sacsejar l’odi. Odi contra els jueus, contra el pacifisme, contra els socialistes «marxistes». Amb il·lustracions en portada que mostraven sacrificis rituals amb nens «aris» martiritzats per la religió hebraica i amb noies joves i roses víctimes d’abusos per part de figures abjectes de trets físics desproporcionats que identificaven amb els jueus.
S’entén, oi? Tots els problemes són conseqüència de «l’enemic intern» (dels immigrants, de les feministes, dels gais, dels socialistes, etcètera), quan ens lliurem d’ells aleshores tot tornarà a estar bé. Ah! I tot conduït per un líder providencial, un Führer, amb plens poders capaç de «fer neteja i de posar ordre».
Bé, això és el que passava fa 100 anys. Ara, situem-nos en el present i analitzem els continguts de les xarxes socials directe o indirectament vinculades amb l’extrema dreta. Novament tornem a trobar el rebuig als immigrants, a la lluita feminista (definida com a «ideologia de genero»), al col·lectiu gai i, coronant-ho tot, l’atac despietat contra el socialisme democràtic convertit en el gran enemic a abatre.
Ara, però, apareixen sacsejant memes i mentides per les xarxes, i publiquen fotos on surten armats amb una motoserra disposats a arrasar amb les polítiques socials, començant per la sanitat pública. Ja no dissimulen res, al contrari, el mateix Milei fa declaracions on compara el feminisme «radical» i l’homosexualitat amb la pedofília i els abusos infantils (i rep milers d’aplaudiments i de retuits).
I és, precisament, en aquests moments en què crec, com a primera secretària de les Joventuts Socialistes a les comarques tarragonines, que és més necessari que mai defensar els valors democràtics, el feminisme, el socialisme i la diversitat sexual. No estarà de moda, no és fàcil, suposo que és més senzill fer demagògia i tal, però si volem evitar que les pitjors tragèdies del segle XX es tornin a repetir l’hora de lluitar políticament per impedir-ho és aquí i ara.
Acabo. Estan embalats, criden molt, poden semblar invencibles, sí, però, al final, els nazis van ser derrotats. Ho van ser perquè el compromís de l’ésser humà amb la llibertat és indestructible. Pot passar un mal moment, pot fins i tot estar en un moment de retrocés puntual, però és indestructible. Ho era, ho és i ho serà.
Visca la llibertat!