Com hauria de ser l’educació

Anys enrere, tenir una enciclopèdia a casa donava prestigi a nivell cultural. S’educava amb la convicció que el coneixement -“abeurador” primordial-, s’obtenia dels llibres i s’havia d’emmagatzemar al cervell, la qual cosa obligava a la lectura i l’estudi. L’esforç que requeria el procés de memoritzar no es considerava perjudicial ni improductiu. 

Darrerament, amb l’aparició de les tecnologies de la informació i la comunicació, es prefereix dipositar el saber i la saviesa fora dels cervells i, dispensats de l’erudició, accedir fàcilment a buscadors web per satisfer la necessitat de dades. Plató, un dels filòsofs més influents, imaginà l’àmbit de les idees al marge dels subjectes, la qual cosa, si s’interpreta literalment fora de context, implica un seriós inconvenient ja que els conceptes es poden convertir en informació no vinculada a l’experiència, amb l’agreujant que la informació publicada a les xarxes té “amos”, els quals imposen les seves taxes i condicions i creen una forta dependència dels usuaris.

Atenent als fonaments pedagògics de pensadors com Sòcrates, Plató o Aristòtil -i sense ànim de dogmatisme, només seguint els seus principis i accions pragmàtiques, amb components educatius vigents-, es poden explicitar a grans trets i de manera succinta tres evidències: En el context socioeconòmic actual, no es pot ignorar que l’educació no es basa en la simple adquisició de coneixements, ni en l’acumulació i correlació de dades, sinó en entendre el significat de la vida com un tot, evitant la parcialitat. La intel·ligència no és només informació, sinó la capacitat de percebre l’essencial d’un un concepte, fet o procés. L’educació és l’eina que ajuda a despertar aquesta capacitat.

Sovint, el sistema educatiu actual ens torna éssers servils, mecànics i irreflexius, la qual cosa provoca l’aparició de pensaments reactius i no proactius davant situacions quotidianes. Aquest model desperta relativament l’intel·lecte, però constatem que ens deix incomplets interiorment, incapaços de crear i carregats d’ignorància que, en força casos, alimenta l’estupidesa.

Sense una comprensió integral de la vida, els problemes individuals i col·lectius creixen i s’aguditzen en tots els sentits. La finalitat de l’educació no és només la de produir erudits, tècnics i cercadors d’ocupacions, sinó individus capaços d’integrar-se a la societat, sense incerteses ni temors. L’educació ha d’estimular la persona, facilitar la comprensió de sí mateixa i ajudar-la a descobrir els valors efectius que s’aprecien com a resultat de la recerca constant i desapassionada. Aquestes accions consolidaran unes capacitats que afloraran a través del coneixement adquirit, essent conscients del propi procés vital configurat en la visió global de la realitat. En definitiva, l’educació en el seu sentit intrínsec implica la comprensió d’hom mateix per poder conèixer els altres perquè és a la ment on se situa l’espai nuclear de cada existència.

Els professorat hauria de planificar tenint molt en compte la CURIOSITAS (inquietud genuïna d’adquirir coneixement), cercant l’efectivitat vs. els triomfalismes que proclamen algunes autoanomenades ‘escoles excel·lents’. Al respecte, val la pena recordar una reflexió d’A. Einstein: «L’autèntica escola no ha de formar especialistes, sinó personalitats harmòniques, capaces de desenvolupar les habilitats lligades als valors i les actituds, a la capacitat general per al pensament i el judici crític constructiu i independent.»