Gaudí i les escoles de la Sagrada Família

El reusenc Josep Maria Adell Argilés (1952) catedràtic emèrit de l’Escola d’Arquitectura de la Universitat Politècnica de Madrid/EAM està molt interessat des de fa molts anys que Reus disposi d’alguna obra amb l’esperit gaudinià cent per cent. 

Adell va ser catedràtic del departament de Construcció i Tecnologia Arquitectòniques de l’EAM. Va analitzar, investigar i estudiar en profunditat les voltes de l’escola de la Sagrada Família construïdes el 1909, incendiades el 1936 i el 1938 i rehabilitada la coberta per l’arquitecte Quintana l’any 1940.

Durant més 15 anys Adell va contactar amb la Junta Constructora del Temple/JCT proposant que les escoles de forma íntegra es traslladessin a una nova ubicació. El 1998, Adell va fer una proposta de trasllat per flotació a la plaça adjacent de la Sagrada Família, que la JCT no va acceptar i decidí reubicar les escoles davant de la façana de la Passió, argumentant la precarietat de l’edificació i justificant així el seu “impossible salvació d’una peça”. 

L’any 2000, la JCT va tallar la cantonada nord-est per afegir un pilar a la nau principal del Temple. Malgrat que l’edifici estava catalogat com Monument Històric-Artístic de caràcter nacional des de l’any 1969, la JCT decideix retallar en trossos apedaçats les escoles, amb això va passar de tindre el 75% de parets originals de Gaudí a quedar sol en un 45%.

Adell també va far un assaig sobre ‘les voltes de l’Atlántida’, amb referència a l’església d’Atlántida de l’arquitecte uruguaià Eladio Dieste, a Montevideo, any 1952, realitzada amb ceràmica armada, mentre l’escola gaudinista és de voltes paredades a la catalana. 

Aquestes dues obres construïdes amb més de 50 anys de diferència en dos mons diferents, abans i després del formigó armat i, el que és més important, amb plantejaments constructius distints, adquireixen semblança per les característiques ondulacions que manifesten les seves respectives fàbriques.

La coberta de Gaudí es recolza sobre un parament, encrespat en una sinusoide vertical, mentre que la de Dieste està en un parament en una sinusoide horitzontal. Dieste manifesta que «Lo constructivo serà siempre imprescindible en la Arquitectura; es como sus huesos y su carne». 

Dues obres separades en l’espai, el temps, la cultura i la tècnica, tenen malgrat tot una fona i profunda connexió: ‘el material’ que els dona vida i les converteix en realitat construïda y “la manera profunda d’entendre l’ús de la matèria” en l’Arquitectura.

Adell ha publicat llibres com La fàbrica armada, Arquitectura sin fisuras y Arquitectura de ladrillos del siglo XIX, entre altres. També articles científics: 1. Amb Carlos Salas Mirat y César Bedoya Frutos, ‘Antonio Gaudí precursor de la sostenibilidad y la biomimétrica en la arquitectura, con 100 años de antelación’, l’any 2018.

2. Amb Víctor Aguado ‘Arco del Milenio’, 2005, ja que l’Arc de fàbrica ha esta el component constructiu més característic de l’Arquitectura i l’Enginyeria des que després dels seus inicis etruscos en l’època romana va ser desenvolupat avençant-se amb això a la cultura hel·lènica i 3. Amb Alfonso Garcia Santos, ‘Las escuelas originales de Gaudí’.

Ara que estem a més d’un any de commemorar el centenari de la mort del reusenc més universal del món, crec que seria molt oportú invitar a l’arquitecte Adell perquè ens parli sobre la Sagrada Família i les seves escoles.