Una mestra inoblidable

L’escriptor nord-americà John Steinbeck deia que l’ensenyament pot ser el més gran de les arts, ja que el medi és la ment i l’esperit humans. I de veritable art, per la forma i el fons, es pot qualificar la manera d’ensenyar de la Montserrat Corretger Sáez, reconeguda recentment amb el Guardó al Coneixement que atorguem des de la regidoria de Promoció Econòmica, Innovació i Coneixement que tinc el goig i l’honor de liderar a l’Ajuntament de Reus.

Jo vaig ser un dels privilegiats que va poder assistir a les classes de Corretger. Fa molts anys, a les aules de l’Institut Gaudí. Amb ella vaig descobrir una altra mirada, una altra manera d’ensenyar. Amb una exposició brillant, amb un llenguatge planer i entenedor, amb una passió que s’encomanava. Les seves dissertacions sobre literatura catalana constituïen veritables lliçons magistrals que encomanaven una il·lusió i un desig de saber-ne més i més. Despertaven la curiositat del seu auditori, i generaven un entorn agraït de reflexió, d’anàlisi i —el que és més important— d’amor per al nostre autèntic tresor, la nostra llengua catalana.

En la inspirada glossa de la Montserrat, que va escriure i pronunciar el president de la Fundació Futbol Base Reus, el Xavier Guix, deia que «no és només una extraordinària professora i escriptora, ha estat i encara és també una font d’inspiració per a molts de nosaltres. La seva feina i la seva vitalitat ens recorden la riquesa de la nostra llengua, la importància d’il·lusionar-nos dia a dia amb allò que fem i ens encoratja a continuar somiant per mantenir-nos vius».

Quanta raó. Al final, els mestres, els bons mestres, són aquells a qui recordes de manera tan entranyable, subratllant la seva capacitat, com en el cas de Corretger, d’encendre la imaginació del seu alumnat i, a la vegada, inspirar amor per l’aprenentatge.

Gràcies, Montserrat, per tot i per tant.