Ca la Garsa, un espai que urgeix recuperar

Tots coneixem la rellevància del patrimoni (també medieval) de Tarragona, una ciutat que va acollir, des de l’antiguitat tardana, població jueva que va acabar sent segregada en l’anomenada juheria, barri limitat segons el Llibre de Censals de 1409 per les places dels Àngels i d’en Rovellat, el Forat Micó, i els carrers de la Portella, Talavera i Sant Bernat. 

El 1152 el viatger al Edrisi va definir Tarragona com ciutat jueva, si bé la població hebrea no devia ser nombrosa; de fet, poc després, Benjamín de Tudela, un altre viatger, ni tan sols en parlaria. De totes maneres, els textos medievals constaten la presència de població jueva, i que la relació amb els cristians no només era constant, sinó també fluida.

L’any 1333 (conegut com lo mal any primer) va iniciar un llarg període de crisi marcat per la ruïna social i econòmica que va agreujar-se amb les pestes, les males collites i les guerres. Cosa que va repercutir en els disturbis antisemites de l’any 1391 que, sobretot durant l’agost, van patir els jueus de la nostra ciutat. 

A partir de llavors, aquesta comunitat, a la qual es considerava responsable de totes les misèries i dificultats, van patir, amb onades més o menys intenses, l’odi i els atacs dels cristians fins que, el 31 de març de 1492, va promulgar-se l’edicte d’expulsió: totes les famílies que no abracessin la religió cristiana disposaven d’un termini per vendre els seus béns i marxar, iniciant un nou èxode que els portaria a disgregar-se per tota la geografia coneguda.

Tarragona és bressol d’un significatiu llegat patrimonial jueu: des de la pileta trilingüe del segle V, una de les peces més aclamades del Museo Sefardí de Toledo, fins a Ca la Garsa, avui malmesa ossamenta del que devia ser una de les residències més notables de la nostra juheria. 

La cavitat al brancal de l’accés a l’immoble per col·locar la mezuza confirma que els seus residents eren hebreus, fet que va permetre catalogar-lo com l’únic vestigi arquitectònic conservat del call tarragoní i, en conseqüència, expropiar-lo per evitar majors pèrdues de les quals ja havia patit l’edificació. 

Amb la llavors tinent d’alcalde de patrimoni (que jo encara no coneixia personalment) M. Mercè Martorell, vaig ser part implicada en el procés, que va estar precedit i seguit d’estudis rigorosos d’altres professionals. Soc conscient del què queda per fer envers aquest patrimoni, que cal que sigui explicat, exhibit, entès i reivindicat convenientment.

Des de 2008 el nostre coneixement sobre els qui van ser els nostres avantpassats jueus ha avançat molt per part dels estudiosos. Però l’estat en el qual es troba Ca la Garsa dista molt del que hauria de ser per un patrimoni tan singular de la nostra ciutat, com va denunciar en el seu dia l’enyorat Jordi Rovira. 

Per la ciutadania i els visitants que acollim és inintel·ligible en veure les restes dins d’una antiestètica gàbia metàl·lica, entre excrements, brutícia i herbams que, per desídia, s’han anat acumulant amb el pas del temps i que ara mateix no pot endreçar-se per una qüestió de seguretat laboral.

El nostre patrimoni jueu és rellevant i significant, per petit o dispers que sigui. En el cas de Ca la Garsa la nostra tasca ja no és només evitar que la seva estructura es malmeti definitivament, sinó actuar convenientment per ennoblir l’espai com es mereix. I ho hem de fer no només per explicar-lo adequadament, sinó pels veïns de la plaça d’en Rovellat i voltants. 

Perquè la Part Alta (tot el barri, sense exceptuar ni afavorir cap zona), mereix l’atenció i el tractament que li són oportuns i convenients: els residents més immediats a aquest immoble excepcional, per malmès que estigui, tenen el dret de viure en un entorn amable i adequat, també en l’àmbit de salubritat. Tinguin per segur que qui aquí signa, amb el suport i l’actitud proactiva del grup municipal del qual forma part, farà el que estigui en les seves mans per aconseguir-ho.