Diari Més

Creat:

Actualitzat:

La configuració de les llistes electorals és una de les tasques més delicades dels partits polítics i agrupacions que concorren a les eleccions. L’actual sistema vigent concedeix als partits la discrecionalitat en la tria dels components de les candidatures. Sovint, les decisions es prenen a la si dels comitès executius en funció de preferències d’origen divers.

Influència, personalitat, carisma, presència, o contribució en diners o en espècie al partit són determinants. També l’històric, curriculum vitae o prestigi professional, tot i que no sempre ajuden. Tot plegat, els comitès executius i, molt especialment, els secretaris d’organització són els responsables. Aquest és el poder que ostenten els secretaris d’organització, sovint totpoderosos però no sempre coneguts o populars.

Els components, els designats de les llistes electorals són a l’hora dependents i representatius de les organitzacions polítiques.

El sistema electoral contempla que la representació sigui territorial, assignada a les circumscripcions electorals. Succeïx, però, que es poden assignar els elegibles a les circumscripcions amb les que tenen poca o gens de vinculació. Els espanyols els hi diuen representats «cuneros». É

s un terme originat al segle XIX, després de la restauració borbònica, referint-se amb aquest terme «...tanto a niños abandonados al nacer como a toros que se lidiaban sin hacerse mención de la ganaderia a la que pertenecian, en ambos casos sin filiación conocida, sin raízes...», la qual cosa no diu gaire d’aquests candidats.

Per cert, el terme ‘candidat’ prové del llatí candidus que vol dir blanc, net, què és com es vestien els proposats a càrrecs públics, significant la seva netedat i honradesa d’origen. Val a dir que en molts períodes de la història de Roma, fou més simbòlic que altra cosa.

Als parlaments de molts països, notòriament els anglosaxons, els candidats són representatius i elegits a circumscripcions concretes. Adquireixen representativitat si guanyen les votacions al seu districte electoral. Això vol dir que s’han de treballar les seves demarcacions no solament als períodes electorals, sinó al llarg de tota la durada de la legislatura.

Això aquí no passa. Els candidats representen els seus partits i els votants generalment trien els partits sovint desconeixent a tots els efectes el nom, trajectòria i propòsits dels candidats de la seva circumscripció. Al final l’exercici electoral és molt dependent d’estratègies, de màrqueting i propaganda. Els partits reben assignacions de diners públics per a finançar les seves campanyes electorals. 

Aquests fons s’assignen proporcionalment als escons guanyats a les eleccions immediatament anteriors. Això afavoreix els partits amb més representació, els més grossos. I perjudica els minoritaris o els de nova constitució. Aquests han d’utilitzar fons propis per les seves campanyes. Això inclou també els espais publicitaris a mitjans de comunicació públics durant la campanya electoral.

La publicitat, la propaganda, és cara. Hi ha de més barates, però com la carn al mercat, ja no són tan bones. Aquest condicionant econòmic té un pes notable en el coneixement de l’electorat i, eventualment, els resultats electorals, a banda de les propostes dels partits. Els que siguin capaços d’aconseguir més recursos i donacions particulars, tindran millors opcions. És cert que aquestes aportacions estan subjectes a publicitat i control, però és indubtable que moltes romanen ocultes, en «negre».

 Naturalment i com qualsevol donació, poden contenir compromisos pels partits a complir durant la legislatura i després. Un cop més, els diners esdevenen condicionants pels governants i influeixen el poder per sobre de la seva representació. Els rics tenen un poder que no es pot compensar només amb els vots. Els pobres, o els no tan rics, són però, molts més. Per això no es poden permetre el luxe de no votar. El vot és el seu poder.

tracking