Diari Més

Opinió

Ramon Grau i Gràcia

Extinent d’alcalde de Cultura a Tarragona

Després dels trons ve la pluja

Creat:

Actualitzat:

Anava a continuar parlant de la Rambla, però no hi ha pressa, ja hi tornaré. Ara m’ha entrat la sequera i patida d’aigua que les notícies ens col·loquen en safata. Causat per la manca de pluja a Catalunya.

El rebombori es basa a portar l’aigua de Tarragona, de l’Ebre mitjançant un transvasament o bé amb els vaixells diaris que facin falta d’una dessaladora de Sagunt disponible però amb cost de cents de milions. Cal portar-la cap al gruix dels consumidors de Barcelona, la seva àrea metropolitana i part de Girona. D’entrada entenc que els pagesos i la societat civil del Delta diuen que ja en tenen prou, ja ho han estat de solidaris. Com se suposa que els tarragonins som solidaris he llegit que el Port ja s’ha avançat preparant les canonades per si fa falta. D’acord que el problema s’ha de resoldre i hem d’ajudar, només faltaria.

Vist el panorama em porta a pensar que a Tarragona, encara que d’altre color ens ha mancat la solidaritat d’altres des de fa molts anys. Hem estat solidaris engolim-nos la ‘capitalitat nuclear’. El pas ferroviari de mercaderies perilloses a tocar de les platges i monuments. La Renfe ens ocupa 300.000 m2 de terreny al centre (com 40 camps de futbol). Pantalà de mercaderies perilloses inclosa explosió. Escapament de fuel al mar. El polígon químic més gran d’Europa a tocar nostre i del turisme. D’altra banda, hem estat solidaris suportant el que no tenim: Palau de Justícia. L’estació de l’AVE i pas soterrat ferroviari pel centre de la ciutat. Biblioteca pública preeminent com cal. Girona i Lleida van fer un pas endavant i ho tenen, tot això. Nosaltres, tant en la forma com en el fons vam quedar-nos quiets? El tro final de mancances, que no és l’últim, és el nou Museu Arqueològic de modernitat i adient per al nostre gran Patrimoni. A més l’esperit d’experiències sobre l’aigua o la manca d’ella a Tarragona sempre n’hem tingut, n’explicaré unes:

Els anys del 1981 al 85 a Tarragona vivíem una situació catastròfica. Patirem la pitjor aigua d’Europa per diverses causes. Era salada, no bevible, contenia 8.500 mg/l de clorurs (sal) quan el màxim de potabilitat era de 350 mg. Déu-n’hi-do. Tots, i dic tots els tarragonins, havíem d’anar carregats de garrafes de plàstic a cercar l’aigua pels pobles propers. El 1981 vam presentar una moció a l’Ajuntament per demanar un mini transvasament de l’Ebre aprofitant l’aigua que perdien els regs. Com érem l’oposició no es va aprovar. Vist que continuàvem amb la catastròfica situació de l’aigua salada el 1985 vaig proposar al Plenari que l’Ajuntament instal·lés una xarxa provisional de fonts d’aigua bona de fora a la ciutat. Com no governàvem nosaltres, tampoc es va aprovar. No ens quedava ni fer rogatives públiques a Sant Mamerto per veure d’aplacar les ires del cel i rebre pluges. Finalment, «la tercera és la bona»: La Generalitat, llavors amb Jordi Pujol, va obtenir el mini transvasament.

 

Acabaré amb una visió estratègica del temps dels romans. Per a ells l’aigua per a Tàrraco era vital. Van conduir-la des de dalt del Francolí (llavors Tulcis) que en baixava d’aigua. Feren l’aqüeducte de les Ferreres (Pont del Diable). Sabem que no calia perquè podien resoldre-ho per baix amb un sifó invers. Tot plegat l’aqüeducte va ser un regal d’imatge per a Tàrraco.

tracking