L’efecte Magdalena

Ja hem superat més de la meitat de la Quaresma acompanyats pel seu dolç típic, els delitosos bunyols. Per agrair-ne l’existència, aprofitant el recentment celebrat dia de la Dona, permeteu-me que em remeti a les magdalenes atès que Maria Magdalena és una figura cabdal en la vida de Jesús. Resulta espaterrant que, amb la mentalitat de l’època, una femella fos identificada per nom com a seguidora seva i, a més, amb una funció fonamental en els evangelis. Reconeguda la primera persona a veure Jesús ressuscitat, de no tractar-se aquesta d’una veritat inapel·lable, ni de miracle una dona hauria acabat protagonista de la història del cristianisme. La magdalena de brioxeria neix el segle XVIII i tot indica que deu al seu nom a una jove Madeleine que la va crear a les cuines de Commercy. Un cop descobert el seu pastisset «rodó» pel sogre de Lluís XV, de seguida es va popularitzar tant a la cort de Versalles com a la vila de París. Un producte tan plaentment senzill i, amb els segles, tan arrelat també a la rebosteria casolana va valdre que Marcel Proust li dediqués diverses planes en el primer volum de la seva gran obra universal «A la recerca del temps perdut». El record de les magdalenes sucades al te que l’escriptor menjava els estius que, de menut, passava a casa una tieta, van inspirar les seves paraules esdevenint el que es coneix avui en neurologia com «l’efecte magdalena de Proust» per anomenar l’associació cerebral que fem de manera inconscient amb la nostra memòria quan percebem una determinada sensació a través dels sentits, sobretot l’olfacte. Una olor, sabor, melodia... ens poden evocar moments passats. Tan cert com que tot és tastar un bunyol i traslladar-me, automàticament, als dies de Quaresma de la meva feliç infantesa.