Amor lleial

Sentir gent gran donant fe que no recorden un hivern tan inclement com aquest. La manera de ploure, nits i dies sencers sense treva, ha estat certament estrangera. Les ventades, emperò, han estat de les nostres. La meva infantesa recorda el mestral enduent-se la porta d’un Seat 600 i esmicolant cobertes i estands sencers de la Fira de Mostres. Recorda punts estratègics dels passejos on ens hi apostaven per veure els vianants agafar-se a fanals i semàfors a fi de no sortir volant amb les rafegades. Recorda com ens feia riure a cor què desitges i ens abraçava entre remolins de fulles ansiejant jugar amb els seus fills predilectes. Recorda com rugia talment bèstia enfurida coneguda fent tremolar el món damunt nostre al darrer pis estant. Recorda el cruixir metàl·lic de les baranes amb un eco estranyament tranquil·litzador que encara em ressona dins el cap. Per més fort que bufi, la por mai no supera la còmoda familiaritat que em domina ni la ingravidesa que s’apodera de la meva ciutat construïda sobre seu, que sembla tan fràgil i tan ferma alhora quan ell s’hi abraona. Hom diria que la vol arrencar, tanmateix, la fonamenta. Podria perdre geni o retrocedir com la resta però sempre, més arrauxat o més mansoi, ens sosté i alimenta amb majestuosa persistència, essència de l’esperit reusenc clàssic. Malgrat les seves malifetes, no puc evitar aquest amor que em defineix i reconforta l’ànima, un amor correspost que mai no defrauda perquè, mentre tot marxa, el meu vent sempre torna. Mentre tot canvia, ell segueix immutable.