Melodia de pa

Durant molts anys vaig viure a prop de la fàbrica de dolços Virginias i recordo l’olor tan llaminera que feia quan hi passaves per davant. És un perfum que mai no podré oblidar i que, més de tres dècades després, encara puc flairar només tancant els ulls. 

La nostra memòria olfactiva és una habilitat del cervell que ens fa lligar aromes amb moments viscuts de manera que ens traslladen, automàticament, al pretèrit tan proper com llunyà. Això passa perquè les olors activen directament el nostre sistema límbic que constitueix la part del cervell relacionada amb les emocions i les remembrances igual que ho fa la música. 

Es tracta de la forma de memòria més primària, poderosa i resistent. Olor d’infantesa, olor de vacances, olor de Nadal. Refuso parlar de les que m’evoquen situacions tristes o aspres. Ara tinc la fortuna de viure a poca distància de l’obrador del Forn Sistaré, artesans reusencs des de fa més de cent anys, i poder-me embriagar, sovint, d’una altre essència deliciosa. 

Els hereus d’aquella primera massa mare s’autodefineixen com a apassionats pel pa i dono fe que són uns bojos enamorats d’un ofici gairebé tan antic com l’home, dels pocs que en queden al nostre país. Les cues dels dissabtes al seu establiment de davant el Mercat Central de Reus em tornen l’esperança perquè demostren que encara hi ha gent fidel a l’art flequer.

Han rebut premis pel seu exquisit pa de pagès català i d’altres, tanmateix, és la fragància d’un aliment essencial fet amb respecte a la manera tradicional, com defensen, allò que roman en la memòria dels que n’assaborim el resultat. És la melodia olfactiva d’un pa amorosit i reverenciat allò que associo a la felicitat.