Empastifar

M’encanten les dites i les frases fetes en tant que saviesa popular concentrada en petites perles d’ús quotidià. La meva àvia solia emprar l’expressió “si tu m’embrutes, jo t’emmascaro”. Si no la coneixeu, descriu amb deliciosa precisió una actitud instintiva de defensa que ara tothom coneix com l’estratègia del “i tu, més”. 

De ben segur, la nostra frase genuïna té la seva versió en qualsevol llengua viva però, allò que adoro de la catalana, és que empra el verb “emmascarar” gairebé ja en desús com tants altres. Emmascarar-se és una forma molt concreta d’embrutar-se que es produeix amb carbó, llenya cremada, sutge.

Quan t’emmascares quedes cobert d’una capa de color negre intens que s’escampa i transmet ràpidament i que no té res a veure amb anar brut de fang, tintures o qualsevol altra cosa. Emmascarar-se prové d’un temps on la vida girava al voltant d’una llar de foc, un forn, una bòbila, una pila d’hulla per moure maquinàries i vagons...Un engrut de consistència volàtil però potent i cridaner, difícil de netejar alhora que manta encomanadís. 

Tot això, per dir que aquesta expressió antiga va que ni pintada al debat polític i el llenguatge actuals. Mots que defineixen realitats molt complexes, extremes i dramàtiques (feixisme, racisme, maltractament, genocidi...) han perdut tot el seu contingut a base d’emprar-les a tort i a dret de manera frívola i deshonesta. 

Convertides en objectes llancívols com boles de sutge que ho empastifen tot fins fer-ho indestriable enverinant el raonament i qualsevol diàleg possible, aviat ja no significaran res i s’haurà relativitzat la seva gravetat de forma extraordinàriament perillosa.