Dependents

La sèrie Adolescence està provocant un gran rebombori al Regne Unit. A més de ser un producte televisiu excel·lent, ha posat en evidència allò que tots sabem però no volem afrontar. La dependència malaltissa dels mòbils i les xarxes dels nostres infants i adolescents amb totes les problemàtiques que això implica i que, en casos extrems, està comportant suïcidis i fins i tot assassinats com planteja la sèrie. 

El problema és que difícilment podem lluitar contra una addicció que se’ns està escapant de les mans quan els adults en som els primers culpables. Fa temps que mantinc converses al respecte i força gent, a la meva postura crítica, hi reacciona amb un conformat «no s’hi pot fer res, el món va cap aquí». 

Ho diuen com una cosa inevitable talment les societats funcionessin soles i no fóssim nosaltres qui podem i hem de decidir cap a on ha d’anar el nostre món. Dimarts passat era al Palau de la Música Catalana escoltant la soprano Diana Damrau i el tenor Jonas Kaufmann –no tinc cap cultura musical però gaudeixo de la música– i no van parar de sonar mòbils fins el punt que el tenor va haver d’interrompre el concert per demanar al públic que els silenciés. 

Malgrat això, per a vergonya suprema dels presents, passada una estona encara se’n van sentir un parell més. També hi va haver gent (adulta) que es va dedicar a fotografiar els cantants durant les seves interpretacions amb una manca de respecte i autocontrol dignes d’estudi, persones que de segur es consideren a si mateixes molt educades. 

Els mòbils estan provocant efectes sorprenents en individus madurs normalment correctes. Imagineu-vos aquesta mena d’histèria i comportaments incontinents traslladats a les generacions que ja han nascut amb aquest aparell a les mans.