Viure al cel

Fa uns quinze anys, per aquestes dates, vaig trobar un ocell en un racó d’un terrat. Convençuda que estava ferit, atès que em mirava amb uns ulls espantats corprenedors, me’l vaig endur a casa. Sabia que no es tractava d’una oreneta, dels pocs ocells que sé distingir, però ignorava que fos un falciot negre. 

Vaig trucar els forestals i, l’endemà mateix, es van presentar dos agents uniformats —un incís per remarcar que d’allò més ben plantats— atès que es tracta d’una espècie protegida. Mentre em rellevaven en la tasca de rescat, em van explicar que amb les ventada del dia anterior a Reus, no falla, devia haver-se desorientat i caigut al terrat. 

Pels que no sou gaire entesos en moixons com jo mateixa, el falciot és semblant a una oreneta però amb les ales més llargues i les potes molt curtes, d’aquí el seu nom perquè recorda una falç. Aquesta forma tan aerodinàmica fa que li sigui molt difícil tornar a enlairar-se des de terra -ha de partir sempre d’un punt elevat- i per això passa la major part del temps volant. 

Pot estar fins a deu mesos sense aturar-se mai; caçant, dormint i aparellant-se al cel. Quan arriba la primavera, ens regala els seus xisclets a l’alba i al capvespre com un alegre trompeter anunciant el bon temps. Hom diu que els sons ambientals d’una terra formen part de la identitat dels seus pobladors i el seu cant tan cridaner conforma la nostra. 

El falciot negre fa el niu als forats dels nostres edificis (només en època de reproducció) i sol anar en grans estols cosa que li dona patent d’urbanita. Aviat se celebrarà la Festa dels Falciots, organitzada per associacions d’ocellaires i diverses entitats del Camp, un esdeveniment ornitològic anual que honora el vincle històric i antropològic, sovint també sentimental, que tenim amb aquests emplomallats.