Deixa’t besar

Divendres vam viure tota mena d’activitats per celebrar una de les nostres formes més ancestrals i preuades d’expressió, identitat i lingüística tan oral com escrita. 

Segons de la UNESCO, la poesia, arreu i en totes les cultures, parla de la nostra humanitat comú i valors compartits, transformant el poema més simple en un poderós catalitzador del diàleg i la pau. També pot servir per tot just el contrari però, pensant en positiu, ha estat i és catalitzadora de l’amor, tan romàntic com filial o fraternal, la bellesa i qualsevol emoció humana exterioritzada amb els infinits graus que van de l’apologia a la protesta passant per tota vessant didàctica o purament lúdica. 

He citat la UNESCO perquè fou qui establí, durant la seva conferència de 1999 a París, el 21 de març com a «Dia Mundial de la Poesia». Sembla que l’objectiu n’era recolzar la diversitat lingüística mitjançant la manifestació poètica i fomentar la visibilització de les llengües que es troben en perill.

Curiosament, llur pàgina web es presenta en molt poques llengües, no precisament aleatòries o en perill, invisibilitzant així les menys parlades i/o en risc de desaparèixer. Suposo que hi veieu la ironia que només abunda en una descoratjadora manca -ja no demano esplendor- de credibilitat institucional general. 

Denúncies a banda, com que es tracta de promoure la poesia (lectura, escriptura, tradició oral, ensenyament) i honorar els nostres forjadors de poemes, aquí teniu un tast de versos d’un dels meus predilectes: Deixa’t besar, i tu besa després que és sempre als llavis que l’amor perdura. Deixa’t besar i si et quedava enyor besa de nou, que la vida és comptada (Mester d’amor, Joan Salvat-Papasseit).