Els espavilats

Fa poc, mentre comprava al mercat, vaig sentir una conversa entre dos individus a la cinquantena que es vantaven de no treballar. Un d’ells va detallar que portava deu anys sense fotre brot i que així cada matí podia baixar a la platja de Salou a prendre el solet i després, paraules textuals, «tomarse una caña». Tot amb un to complagut i fotetes vers els mortals que es lleven cada dia aviat, pleguen quan el sol ja ha declinat, paguen una pila d’impostos i fan funcionar aquest racó de món.

Per desgràcia, hi ha gent que no troba feina i voldria treballar però també sabem del cert n’hi ha uns quants que no s’incorporen al mercat laboral perquè no els plau. No és que els aturats voluntaris puguin viure a cos de rei amb els ajuts i avantatges que, per sort, ofereix la nostra societat del benestar. Tanmateix, sí que resulta injusta i desincentivadora la doble realitat actual.

Per una banda, persones amb pocs recursos que es fan un tip de treballar i en allò que calgui amb ganes de prosperar engrescats per un sistema que permet, a priori, la mobilitat vertical. Cosa que, com deia Che Guevara, a la pràctica és altament improbable i més ara que tenim l’ascensor social cada dia més espatllat. En paral·lel, aquells aturats de llarga durada que ho són per mandra a trescar (i no parlo precisament de migrants) i que es veuen premiats amb tota mena de dispenses i preferències en els serveis públics mentre encara es vanaglorien de manllevar oportunitats i mitjans als escarrassats.