Dels vincles postmoderns

Llegim aquest dies que una aplicació xinesa amb un nom tan inquietant com revelador —“Estàs mort?”— ha esdevingut viral entre joves que viuen sols a les grans ciutats del país. La seva funció és mínima: obligar l’usuari a confirmar cada dos dies que continua viu. Si no ho fa, l’aplicació avisa un contacte d’emergència. El fet que una eina així tingui èxit no és anecdòtic; és un símptoma. I no és un símptoma exclusivament xinès.

A Europa, el nombre de persones que viuen soles no deixa de créixer. Segons dades recents d’Eurostat, prop del 16% de la població de la Unió Europea ja viu en llars unipersonals, i en alguns països del nord i centre del continent, gairebé quatre de cada deu llars estan formades per una sola persona. No es tracta només d’una conseqüència de l’envelliment de la població, sinó també d’un canvi profund en els models de vida: retard en la formació de parella, precarietat laboral, mobilitat constant, individualització dels projectes vitals i una redefinició del concepte de família.

El cas xinès posa el focus en una realitat incòmoda: cada vegada hi ha més persones que poden passar dies sense que ningú noti la seva absència. Que una aplicació hagi d’assumir la funció de donar testimoni de vida diu molt de la fragilitat dels vincles contemporanis. Potser no necessitem una aplicació que ens pregunti si estem vius; el que necessitem és que algú ho sàpiga sense haver-ho de preguntar. Polítiques públiques que combatin la soledat com un problema estructural, urbanisme pensat per afavorir punts de trobada, serveis socials preventius i, sobretot, una revisió cultural del valor dels vincles, més enllà de la parella o la família tradicional. Aquí, i a la Xina.