De 100 columnes

Escriure una columna cada setmana és assumir un compromís important. Cada setmana arriba el moment de tornar a començar: a vegades només cal bussejar en l’actualitat, d’altres la columna demana fer un exercici d’introspecció. Sigui com sigui, cal ser molt curós, s’ha de saber quan ser generós amb els detalls i quan cal treure la tisora. No sempre és un procés ordenat. Hi ha setmanes que el tema es manifesta com una epifania i d’altres que la recerca s’empantanega durant hores. De vegades es parteix d’una notícia, d’una lectura o d’una conversa, d’altres, el detonant pot ser un simple record. Escriure amb regularitat modifica la manera d’observar el que passa al nostre voltant. Qualsevol detall pot esdevenir rellevant, no perquè tot hagi d’acabar cristal·litzant en una columna, sinó perquè la quotidianitat es nodreix d’una certa poètica. 

Aquesta mirada sostinguda és una de les conseqüències menys visibles, però més constants, d’aquest exercici setmanal que agraeixo molt i del qual aprenc tant. Cent columnes després d’iniciar aquest viatge, m’ha sorprès enormement veure com els escrits d’aquest diari entren a les cases, a les sales d’espera, als bars, sigui en paper o a través de les pantalles, i sovint en moments força quotidians: abans de començar el dia, durant una pausa, al final de la jornada… Sou molts els que m’heu fet arribar els vostres comentaris I a poc a poc s’ha anat teixint una relació amb tots aquells que m’heu donat aquest marge de confiança. 

Aquesta xarxa discreta de lectures, comentaris i suggeriments fa que escriure aquesta columna setmana a setmana deixi de ser un exercici estrictament individual i esdevingui un acte més comunitari. Així, la conversa, de vegades fragmentada o irregular, s’estén en el temps, cada vegada més persistent i enriquidora.