De la vocació i la crisi

Fa pocs dies, aquest diari publicava un reportatge emocionant sobre la promoció del 1975 de l’Escola Normal de Tarragona: els anomenats “primers mestres de la democràcia”. Quaranta-tres joves que, tot just sortint del franquisme, van començar a ensenyar amb una convicció ferma. En les seves paraules hi ha entusiasme, orgull i vocació. Tots van trobar feina, la majoria va exercir fins a la jubilació i molts encara mantenen vincles entre ells. Cinquanta anys després, però, el panorama és ben diferent.

Segons l’informe Global Education Monitoring Report 2024 de la UNESCO, el món necessitarà 44 milions de mestres per assolir l’educació universal el 2030. En nombrosos països, especialment a l’Àfrica subsahariana i al sud d’Àsia, les aules estan massificades, els salaris continuen sent baixos i les condicions laborals no permeten una docència de qualitat. Però el problema ja no és exclusiu del Sud global. A Europa, la taxa d’abandonament dels docents ha crescut gairebé el doble en una dècada, i cada cop més joves descarten dedicar-s’hi. Les causes són diverses. D’una banda, la pressió administrativa i la càrrega emocional han crescut de manera notable. D’altra banda, la transformació social, els nous models familiars i la incertesa econòmica han alterat les expectatives de la societat envers l’escola i els seus professionals. El resultat és una paradoxa: mai no s’havia reconegut tant la importància de l’educació, i mai no havia estat tan difícil garantir-ne els fonaments, els seus mestres.

Si els mestres del 1975 representaven una generació que veia en l’escola una eina de progrés i llibertat, avui, el repte és recuperar aquell esperit en un context radicalment diferent. Revalorar la professió docent, dotar-la de condicions dignes i restituir-li el prestigi social no és només una qüestió laboral: és una aposta pel nostre futur.