De noves oportunitats

Aquests dies hem vist com el debat sobre la cessió de competències en immigració a Catalunya ha acabat en via morta. El Congrés ha rebutjat, per la mínima (177 vots contra 173), la proposició que havia de permetre a la Generalitat gestionar permisos de residència, centres d’internament i altres aspectes clau i, un cop més, la política esdevé escenari de retrets i càlculs, més que no pas de solucions.

Més enllà de l’aritmètica parlamentària, la realitat és tossuda: l’arribada de joves migrants no acompanyats continua creixent. Només el 2024, Catalunya va rebre 2.644 menors migrants no acompanyats, un 13% més que l’any anterior, mentre que a tot l’Estat el registre oficial tancava amb més de 16.000. El relat dominant sol parlar de pressió, de col·lapse o fins i tot de problema. Però hi ha un altre relat, menys visible i alhora essencial: el de la feina quotidiana de mestres, educadors i entitats socials que acompanyen aquests joves. Les escoles de noves oportunitats i els centres de formació d’adults són espais on molts d’aquests nois troben la clau per reprendre estudis, aprendre la llengua i guanyar autoestima. Organitzacions com Unicef o associacions locals com Quilòmetre Zero, a casa nostra, complementen aquesta tasca amb programes d’acollida, mentoria i inserció laboral. Els resultats d’aquestes accions sovint no arriben a l’opinió pública, però mostren que la integració és possible quan hi ha itineraris formatius i laborals clars. Els casos d’èxit indiquen, més enllà de la polèmica institucional, que hi ha mecanismes que funcionen i que mereixen reforç i continuïtat. Potser aquest hauria de ser el punt de partida: analitzar amb rigor quines accions donen fruits, dotar-les de recursos suficients i evitar que el debat sobre competències eclipsi la necessitat imperiosa de respostes concretes. Els joves que arriben sols no demanen retòrica, sinó oportunitats.