De les desconnexions

Amb l’inici d’agost, molts de nosaltres ja tenim la mirada posada en els dies de descans que són a tocar. Després de mesos de feina i jornades intenses, arriba el moment de les desconnexions. Ho sentim a dir sovint, però no sempre sabem ben bé què vol dir. En un context en què la frontera entre la feina i el temps lliure es va desdibuixant —amb correus fora d’hores, trucades a qualsevol moment i missatges que arriben igual si estem de vacances— la desconnexió s’ha tornat complicada, gairebé extrema. I en aquest escenari, s’hi afegeix el que alguns ja anomenen “la jornada infinita”: aquell treball que no s’acaba mai perquè s’ha escampat més enllà dels horaris, de la feina i fins i tot de les vacances. Una jornada sense límit que ens fa estar mentalment connectats tot el dia, fins i tot quan el cos és en repòs. I així, la desconnexió es converteix no en un luxe, sinó en una necessitat urgent. 

Així, desconnectar ha de ser apagar pantalles i deixar que els missatges esperin, tenir la capacitat de deixar de banda les preocupacions i les tasques pendents, encara que sigui per unes hores. Cuinar sense pressa. Llegir sense objectiu. En definitiva, donar- nos permís per no estar disponibles, per no respondre, o no ser productius tot el temps. Desconnectar és també una manera senzilla i necessària de cuidar-se, de tornar al centre, i recuperar una relació més amable amb el temps i amb nosaltres mateixos. Potser no cal fer grans viatges ni buscar experiències extraordinàries: de vegades, una desconnexió real comença amb gestos petits. Posar el telèfon en mode avió. Sortir a passejar sense auriculars. Esmorzar amb tranquil·litat. Al cap I a la fi, potser desconnectar és deixar que el món segueixi... mentre nosaltres, per fi, parem una mica.