De rituals i transicions

Cada any, quan arriba el juny, s’activen diferents rituals: acaben batxillerats, graus i màsters, tenen lloc les temudes proves de la selectivitat, es defensen treballs finals, es celebren graduacions, es va de viatge... Molts joves fan les maletes i tanquen pisos mentre d’altres ja comencen a buscar-ne en ciutats que no són la seva. El juny significa acomiadaments, l’adeu a una aula que ha estat refugi, a un espai que ja ens hem fet nostre, al professor/a que ha deixat empremta, a una rutina que semblava eterna... però sobretot, és el mes de les transicions, aquells moments que marquen la fi d’una etapa: la seguretat del conegut, i l’inici d’una altra: la promesa –i la por– del que vindrà. Els dies de juny també són dies de frontera, dies que fan respecte, perquè no hi ha garanties ni seguretat, i cal fer una confiança –gairebé cega– en el mateix camí i intuïcions.

Tanmateix, darrere aquesta escenografia que barreja tribunals, celebracions i decisions diverses, s’hi amaguen també dies de tensions profundes que no només viuen els joves sinó també les seves famílies i que cal acompanyar: els nervis, la frustració, l’espera i, per sobre de tot, l’elecció d’un camí que -amb molta seguretat- marcarà la seva vida. Però no tots els finals arriben en el mateix moment ni amb la mateixa intensitat. Mentre alguns tanquen cicles amb una festa, d’altres ho fan en silenci, sense actes solemnes ni fotografies. No tots els trajectes educatius són lineals, ni totes les vides joves encaixen en el mateix calendari. Cal saber reconèixer també aquests altres relats, menys visibles, menys reconeguts, però igualment plens de mèrit. Com deia T.S. Eliot, «el final d’un viatge és només el començament d’un altre» Que aquest juny sigui això: un moment per respirar i mirar enrere amb agraïment i endavant amb una mirada tranquil·la.