De fatigues vàries

Aquestes ratlles les escric des de Granada, on se celebra aquests dies un congrés d’Innovació Educativa. Passejant pels seus carrers, sorprèn la bellesa que encara conserva la ciutat, però també colpeix la transformació que ha viscut en pocs anys. Botigues de tota la vida substituïdes per franquícies, pisos turístics a cada portal i converses en idiomes diversos que gairebé fan desaparèixer l’accent local. És impossible no pensar en com aquests canvis, aparentment inevitables, afecten el teixit social i cultural que fa úniques les ciutats.

La gentrificació -un fenomen urbà cada cop més present en ciutats d’arreu del món- ha fet que antics barris populars, sovint amb una forta identitat cultural i social, siguin transformats per l’arribada de nous residents amb un poder adquisitiu més alt. Aquesta transformació acostuma a anar acompanyada de la pujada dels preus dels habitatges, la desaparició del comerç tradicional i l’expulsió progressiva de la població autòctona. Granada, ciutat andalusa d’història mil·lenària i atractiu turístic indiscutible, és un exemple paradigmàtic d’aquesta problemàtica. Barris com l’Albaicín, antigament habitats per famílies locals i caracteritzats per una vida de barri genuïna, la presència creixent d’apartaments turístics, allotjaments de luxe i restaurants orientats a visitants han canviat completament el seu teixit social. Lloguers desorbitats i reformes pensades per a un públic forà han forçat molts veïns a abandonar els seus habitatges i el que abans era una comunitat cohesionada, ara esdevé una postal per a les xarxes.

Aquesta transformació que és comuna a moltes ciutats d’arreu, no és només urbanística, sinó també simbòlica. Quan ciutat deixa de respondre a les necessitats dels qui hi viuen per adaptar-se a les expectatives del turista, l’autenticitat es converteix en espectacle, la tapa en reclam comercial, la història en decorat, i la cultura local en una atracció folklòrica més.