De la llum que vam perdre

L’apagada del passat dilluns, les causes de la qual ara per ara encara desconeixem, va posar en evidència les vulnerabilitats d’una societat fortament dependent de la tecnologia i dels serveis bàsics. 

Tot i que fa unes setmanes la Unió Europea havia recomanat tenir a casa un kit bàsic de supervivència - no sabem quanta gent en va fer cas- la interrupció sobtada del subministrament elèctric ens va deixar a les fosques en tots els sentits de la paraula, el transport públic paralitzat, grans col·lapses viaris i una greu interrupció de les telecomunicacions. 

Vam patir la inquietud de quedar-nos sense notícies dels nostres, l’angoixa de la incomunicació i la sensació d’impotència davant d’un món que, sense energia, esdevé incomprensible i inquietantment silenciós. La foscor sobtada ha generat una crisi important de confiança envers la gestió dels serveis públics i els protocols d’actuació en situacions d’emergència, que cal que siguin més àgils i efectius a l’hora d’informar i protegir la ciutadania. 

La manca de llum, però, també va il·luminar aspectes sovint ocults o oblidats de la nostra societat, i així, en les hores de penombra vam descobrir la fragilitat dels nostres hàbits quotidians, i l’equilibri precari sobre el qual es fonamenta la nostra vida moderna, però també vam retrobar la solidaritat ciutadana viscuda a la pandèmia, vam treure els transistors, i vam tornar a posar els jocs damunt la taula. 

En definitiva, la llum que vam perdre dilluns hauria de portar-nos cap a una reflexió profunda sobre com vivim, com ens preparem davant emergències i, sobretot, com recuperem el valor de les coses petites però del tot essencials.