De cuidar la llengua

Aquests dies estem visitant escoles del Camp de Tarragona per l’inici d’un nou projecte que fem des de la universitat. Les visites a centres, per mi, un dels punts clau de la nostra feina, ens permeten copsar la realitat educativa de manera aterrada i connectar les necessitats del món educatiu amb la formació inicial dels futurs mestres. 

Aquests dies hem visitat alguns centres on conviuen estudiants de més de 20 nacionalitats diferents, que parlen diverses llengües i tenen diferents cultures d’origen. Això suposa un repte majúscul per als equips directius i docents, que fan una feina encomiable i han d’abordar aquesta diversitat amb estratègies pedagògiques i una visió inclusiva que garanteixi l’èxit educatiu de tots els estudiants.

Contrastant aquesta realitat, em ve al cap el model finlandès. Un col·lega que viu a Turku m’explicava fa poc que, a Finlàndia, cada municipalitat ofereix classes en la llengua materna dels estudiants si s’assoleix un mínim d’alumnes que la parlen. 

Així, els infants poden mantenir el vincle amb la seva llengua d’origen sense renunciar a l’aprenentatge del finès i l’anglès, llengües cooficials. L’amic de Turku —que no és finès— destacava aquesta iniciativa com una deferència del govern del país que «cuida i aprecia» —en paraules seves— la llengua i la cultura d’una part de la població i li afegeix valor. 

Aquesta política no només afavoreix la competència plurilingüe i el sentiment de pertinença, també envia un missatge clar: cuidar una llengua és cuidar les persones que la parlen. A casa nostra, tenim al davant un repte doble: protegir el català en un context de pressió lingüística creixent i, alhora, garantir que les llengües d’origen dels nouvinguts siguin vistes com un valor i no com un obstacle.