Expats a la costa!

Feia temps que no agafàvem un divendres al vespre el tren de Barcelona a la Torre. I aquell divendres el vagó era ple de gent jove parlant anglès. Però quan xerraven pel mòbil ho feien en francès, italià... Alguns es coneixien entre ells, però no anaven junts, perquè baixaven en grups de tres o quatre a Sant Vicenç de Calders, la Torre, Altafulla... La majoria anaven amb portàtil i miraven pantalles plenes de números. Res de xarxes socials.

No era públic habitual de quan jo agafava el tren cada dia. Però per l’actitud es veia que feien el trajecte sovint. Vaig deixar anar la imaginació i el prejudici: per a mi no tenien aspecte i maneres d’universitaris d’Erasmus, sinó de treballadors d’empreses internacionals. Els temuts expats!

Havia de passar: els expats, amb butxaques plenes, se’n van de cap de setmana a la segona residència. I exporten a Coma-ruga, la Torre o Salou la gentrificació que van portar a Barcelona. I ja sabem què ha passat amb les segones residències dels pobles de costa: que amb els lloguers cars de Barcelona i els divorcis han passat a primera residència. Els causants de la gentrificació acabaran gentrificats per altres expats més rics. I vindran a viure permanentment a Altafulla o Cambrils, expulsats de la gran ciutat. Les cafeteries de la Torre es convertiran en Starbucks. I el mercat de Tarragona, en la Boqueria.

Com que no soc catastrofista, ni que ara us ho sembli, vaig acabar pensant que m’errava i que aquella jovenalla era inofensiva i que se’n tornaria al seu pis petit i caríssim de la Barceloneta. A més, això va passar abans del caos de Rodalies, i ara els és tan difícil com als d’aquí agafar el tren. Ves per on: una catàstrofe n’evitarà una altra.