Política de Parador

Una vegada em van voler «vendre» Ca l’Ardiaca. Sí, l’edifici medieval del Pla de la Seu de Tarragona. I no, no soc com aquell a qui van estafar «venent-li» la Torre Eiffel. La cosa tenia lògica: jo treballava en una institució social i cultural, i el que em va proposar un assessor de l’Ajuntament, en aquella època format per PSC i ERC, és que aquesta institució rehabilités Ca l’Ardiaca per fer-hi un centre cultural. Això aportaria valor a la Part Alta i hauria salvat de la ruïna aquest punt negre, abandonat i apuntalat. Una cara de Tarragona que ens hauria de caure de vergonya. Aleshores no va ser possible, per raons raonables.

Ho recordo ara que sembla que és un dels espais possibles on fer-hi un «Parador Nacional». L’alcalde Viñuales explicava dilluns en una entrevista a aquest diari que abans d’acabar el mandat volia signar un conveni amb el govern espanyol per tenir-ne un. Em sembla bé en una ciutat amb pocs hotels. Però vaig estar uns anys voltant per feina per les Espanyes i vaig dormir en Paradores (Toledo, Segovia, Hondarribia...) i he de dir que la majoria eren rancis i antiquats, amb aquells «bargueños» i mobles espanyols que semblava que el Quixot t’hagués d’aparèixer d’un moment a altre rere d’aquells cortinots pesats. Muntat dalt de cavall, esclar. I al de Cardona, que en sortissin els vencedors del 1714.

Això deu haver canviat: fa poc he vist el Parador de Còrdova per fora, i semblava modern.

Ho entenc tot, no soc esgarriacries, així que confio que, si el Parador va a Ca l’Ardiaca facin una rehabilitació respectuosa, però amb instal·lacions actuals. Que m’agradi la ciutat medieval no significa que vulgui que aparegui el fantasma de la princesa de Tarragona. Uh!