L’últim periodista

Potser somieu a fotre el camp a una muntanya per passar-hi la nit de cap d'any en solitud. O potser en teniu prou amb llegir un llibre de matinada, quan tothom se n'hagi anat a dormir, per entrar a l'any nou en pau. En tots dos casos sou una mica anarquistes i potser no ho sabeu. El vostre llibre és El maqui que encara lluita, del periodista tarragoní Enric Garcia Jardí, una conversa fascinant amb el militant llibertari Joan Busquets Vergés, l'últim maqui viu.

Amb l'Enric ens coneixem però només hem parlat una estona curta. Quant va ser, Enric, mig minut? Ningú em podrà acusar d'amiguisme. Ens uneix que som fans del també periodista tarragoní Lluís de Salvador, "el Rovira i Virgili que no va deixar Tarragona per Barcelona", com en dic jo.

El Busquets li diu a l'Enric: "Tu no saps on t'has ficat. Quan surti el llibre estaràs involucrat. Et veuran d'un costat o de l'altre. Un altre bandoler, vaja." En això el veterà antifranquista s'erra: l'Enric sap on es fica i és dels que s'involucra, sobretot en el nostre ofici. Com diu en aquest llibre, "això del periodisme és un desastre", sobre el qual és de les persones del Camp de Tarragona que més hi reflexiona.

Als periodistes ens passa com als anarquistes: que, com les famílies dissortades de l'Anna Karènina de Tolstoi, ho som cadascú a la nostra manera. Hi ha periodistes i anarquistes bons i dolents. Però són aquests darrers els que donen mala fama a tot el col·lectiu. I les dues són feines de llops solitaris que depenen de la confiança en el teu grup.

Per tot plegat, a cert periodisme i a cert anarquisme, com afirma Busquets, ens han guanyat "però no ens han vençut, que és molt diferent". La lluita continua, i l'any que ve seguim!