Conte de Nadal

És tard. El carrer Nou, de la Torre, desert. Una dona travessa la plaça de les Monges i veu a terra un objecte blau que brilla. S’acotxa —que diem a la Torre— i descobreix una Sireneta amb la cabellera blava. La recull. Alguna criatura la deu haver perduda. «La donaré al primer nen que trobi», pensa.

Continua carrer avall i sent, cap al cantó de Jordi, una nena que plora desesperadament mentre la mare l’estira. Quan són més a prop, la dona té una intuïció: «Li donaré la nina a aquesta nena». I ho fa.

La nena, quan veu la nina, la mira sense deixar de plorar i diu, en castellà: «No te quiero». La mare, una noia d’origen magrebí —he de preguntar a l’amic Saïd El Kadaoui, psicòleg i autor teatral, si és la millor forma de dir-ne—, excusa la seva filla: «És la nina que ha perdut. Anàvem a la plaça a veure si la trobàvem!» I demana: «Digue-li gràcies a aquesta senyora.»

Tot això en un català perfecte. La nena, més consolada, dona les gràcies. També en català. La mare s’acomiada i gira cua, altre cop avall. La dona pensa: «Quin moment més màgic!»

Màgic, sí, i carregat de detalls, com correspon a un conte de Nadal. Amb ensenyaments i moral. Que és allò que en castellà en diuen «moraleja», un nom que per si sol ja és lleig. I si el talles per la meitat encara més i aleshores es converteix en racista. Al contrari, aquest conte, totalment real, ens acosta. No ens «aleja» de cap «mora» ni de ningú que viu aquí, sigui quin sigui el seu «origen».

Potser els contes de Nadal no necessiten moralitat. N’hi ha prou amb una dona, una nina blava, una plaça. I el carrer Nou, desert, que torna a omplir-se de vida quan una dona s’acotxa a recollir el que una nena ha perdut.

Bon Nadal a tothom tothom.