Fills de Pujol

El judici a la família Pujol té tantes punxes que n’hi afegiré una més. L’expresident Pujol em porta a la memòria moltes històries, però una és la que va viure l’exalcalde d’un poble del Camp de Tarragona. En aquest poble hi volien posar un equipament que la gent d’allà no veia clar, i el Govern de Jordi Pujol li va treure funcions a l’alcalde per poder tirar-lo endavant. En una reunió per presentar-li el projecte, que estava dat i beneït, l’alcalde va gosar dir a Pujol: «President, no ho ha fet bé!» Un temps després, un dia que tenia una altra reunió al Palau de la Generalitat, no recordo si per parlar de compensacions per l’equipament o què, l’exalcalde va veure com Pujol, d’una hora lluny, se li acostava per renyar-lo.

Ho explico fatal. Disculpa’m, alcalde, i corregeix-me’n els detalls. No puc ser més explícit pel que fa a noms de poble perquè no vull que l’exalcalde em retiri la confiança. I perquè l’important no és el cas sinó que l’anècdota mostra Pujol en essència: des de la concepció patrimonial del poder fins al gust pel cara a cara amb amics i adversaris. Pujol sempre s’ha sentit més a gust enfrontant-se amb algú que li plantés cara però que estimés tant com ell el país i els seus pobles i ciutats, sigui Barcelona o el poble menys poblat del Camp de Tarragona, posem per cas. Ha preferit els rivals del seu nivell, com Maragall o l’exalcalde, que no els llepaculs, fossin del seu partit o no, i fills seus o no.

Fills en sentit ampli, perquè tothom d’aquest país és, som, fills de Pujol (i de Maragall, però d’ell en parlaré un altre dia), siguem pujolistes o antipujolistes. I ara ens jutgen. Valtros decidireu si voleu ser del 3 % de fills corruptes o el 97 % d’honrats.