UN del Vendrell

El 24 d’octubre es complien 80 anys de la fundació de l’ONU. Amb bones intencions, però amb un nom mal triat. No són Nacions sinó estats, i no estan Units. Ni Organitzats. Potser per això en anglès en diuen UN. I potser per això passen per UN problema financer greu. Els grans “paganus”, com Estats Units o la Xina, no paguen o paguen tard. Però una persona que treballa al departament d’Acció Exterior de la Generalitat em diu que és una ocaió per a Catalunya.

No és broma. En un moment que les agències de l’ONU pateixen manca de diners, la Generalitat pot fer un paper destacat, dissenyant una estratègia pròpia de projecció exterior solidària.

No vull que soni a cosa woke ni a allò del “món (o Europa) ens mira”, no la tornem a cagar. És realisme polític. Cal combinar diplomàcia, cooperació tècnica i lideratge territorial per posicionar Catalunya com a soci fiable de l’ONU. Sobretot dels països que pateixen la reducció del 15 % del pressupost de manteniment de la pau, i l’amenaça del col·lapse financer d’algunes agències humanitàries abans que acabi enguany.

És la segona oportunitat de tenir-hi pes. El 1971 Pau Casals (qui si no?) va rebre l’encàrrec de compondre l’Himne de les Nacions Unides. Li va fer U Thant, que no és el nom de l’OTAN en cap idioma sinó l’aleshores secretari general de l’organisme. I el Pau va compondre l’himne de la Pau mundial, amb lletra del poeta W. H. Auden. Però no ha estat mai oficial, perquè Casals era catalanista i antifranquista. I Auden brigadista a la Guerra Civil.

Per rescabalar-lo podríem demanar que el Vendrell fos seu d’una agència de l’ONU. Però no ens passem, perquè a més del derrotisme el defecte ciclotímic català és l’excessiu optimisme.