500 milions de segons

Avui fa vuit anys de l’1 d’octubre del 2017. I aviat els farà de la independència de vuit segons, i és l’hora d’evidenciar que no fa gaires anys Catalunya ja va ser independent i durant més temps: uns 16 o 18 anys, depèn de com ho mirem.

No és política ficció. És real, i reial. El 14 de maig del 1977 Joan de Borbó va renunciar als drets dinàstics però va mantenir el títol de comte de Barcelona, que usava en exclusiva des que el seu fill era rei, el 1975. El va conservar per continuar tenint un títol de sobirà de cara a la història. Per tant, de facto, fins a la mort de Joan el 1993, hi havia dos reis diferents per a dos territoris. I legítimament, perquè segons la lògica de successió borbònica Joan era tan legítim com el seu fill.

Què corones us penseu que era el títol de comte de Barcelona sinó un títol de sobirania sobre tot el Principat de Catalunya? Era així des que al segle XII van ser conquerides Tarragona, Tortosa i Lleida. Soc republicà i sé que la sobirania rau en el poble, però si no ens deixen jugar amb l’arma del referèndum democràtic ho haurem de fer amb les seves.

No en sé prou i per això em guiaré per un triple criteri d’auctoritas: l’exalcalde de Montblanc Pep Andreu explica en un article a Vilaweb (20/07/20) que l’abat Maur Esteve li va dir que Joan de Borbó no volia ser enterrat a Poblet “perquè creu que Catalunya deixarà de ser Espanya.” Ho diu el comte.

Amb aquests antecedents tenim opcions en algun organisme jurídic internacional de defensar la nació catalana. Després ja votaríem monarquia o república. Hauré de preguntar si és viable als advocats d’Acció Cassandra, que un és de Reus.

Però ai las, ara el Comte de Barcelona és el del discurs del 3 d’octubre!