La memòria d’alguns catalans

El llibre ‘La memòria dels catalans’ m’exalta. La dona que me’l va regalar per Sant Jordi m’enamora. I admiro l’historiador que l’ha dirigit, Borja de Riquer, sàviament entrevistat en aquest diari per la Cristina Serret. I malgrat tot això, ara me’l carregaré. Contradiccions humanes.

I és que m’hauria agradat que inclogués el Camp de Tarragona. Perquè la memòria de la gent del Camp sembla no formar part de «la construcció històrica de la identitat». El Camp com a tal no apareix als títols dels articles dels 135 autores i autors. No és l’única vegueria que no hi figura. Tampoc el Penedès. Siguem justos: hi surten Prim, Gaudí, Poblet i Santes Creus, però no la catedral de Tarragona. La de Girona i la Seu Vella de Lleida sí. No deu ser prou simbòlica i la ciutat romana tampoc. Tàrraco no mereix capítol propi però sí Empúries.

L’apartat més flagrant és el de «Paisatges i territoris», on hi ha el Pirineu, l’Empordà, la Terra Ferma, les Terres de l’Ebre i la «Suïssa catalana», que no són les Muntanyes de Prades! I això que hi ha bons historiadors del Camp en la llista d’autors; no els culpo, han escrit els articles que els han demanat. Però el greu és que el volum està dedicat al reusenc Pere Anguera, un pioner!

Odio el típic tarragoní ploramiques, que mereixeria ser patrimoni col·lectiu. Però ens hem de preguntar perquè no hem fet més forat en la història catalana. Potser la «culpa» en part és nostra i no del «centralisme barceloní», un altre gran mite.

Si això hagués passat amb Girona, com diu un amic escriptor, haurien sentit al coll les dents dels gironins. Mireu el que ha passat amb la intenció de «censurar» ‘El meu avi’. Que aquest sí que, ai, és considerat memòria catalana!.