Botiguers 24 hores

Els supermercats 24 hores són una molèstia. Algú els defensarà argumentant que seguim el camí de Nova York. Però aquella és la ciutat que no dorm mai i les nostres són les ciutats a qui no deixen dormir. De tota manera, del que vinc a «columnejar» és d’aquells altres comerços, actius 24 hores, que no respecten la llei d’horaris comercials ni la conciliació familiar, que es veu que són els emblemes del comerç «de tota la vida».

Em refereixo als botiguers i botigueres que obren al matí abans de les deu i que no tanquen al migdia. Que dinen a la rebotiga o pots trucar a casa seva, que sol ser sobre la botiga, i que baixen a obrir-te a tothora per vendre’t una vaixella o una cristalleria. 

Que tanquen passades les dotze o la una de la nit. Que tenen canalla que sopa encara més tard, i que a vegades té tanta gana, la canalla, que tanca els llums de la botiga per fotre fora els tocatardans que han sopat a les vuit i que a aquella hora passegen per pair el còctel de gambes i la paella d’arròs.

Parlo en present però hauria de parlar en passat, perquè explico la meva experiència i la de moltes persones de la Torre i la Costa Daurada, que ens hem fet grans gràcies al comerç que no tancava mai, el de la meva mare, i als estrangers que sortien de sopar al Le Brussels i badaven pel carrer Nou, que encara no teníem passeig marítim. Aquest era el comerç tradicional de debò. Quan naltros érem els xinesos i paquistanesos, que ja no ens en recordem. Bé, igual que ara, que ells també són naltros.

«I és per això que els trens de mercaderies no han de passar per la costa».