El pantà de Hitchcock

La tia Flora d’Ardenya era una gran cuinera, com sa germana, la meva àvia, i feia el dinar dels que construïen el pantano del Gaià, als anys 70. També era una de les últimes persones que parlava només en català, com l’àvia Sisqueta de la meva dona. Les converses amb aquells obrers, que alguns només sabien castellà, devien ser divertidíssimes. 

A casa vaig assistir a discussions sobre cuina amb la Rosario, de la Torre, també bona cuinera, filla de Gilena, Sevilla, que només parlava castellà andalús. Eren lluites èpiques. Quan vaig al pantà del Catllar em sembla que em trobo en una pel·lícula de Hitchcock com Perseguit per la mort. Un indret irreal, gris, absolutament aïllat de l’entorn mediterrani de garrofers i urbanitzacions. Un no espai, fora del món, on sembla que d’un moment a altre hi pugui haver un assassinat.

Un crim no ho sé, però aquest pantà i el riu, i l’aigua en general, sempre han estat terreny d’enfrontaments, per exemple, però no només, entre els pagesos i senyors. Justament el pantà es va construir perquè la petroquímica que havia d’abastir era l’hereva dels drets senyorials. I el franquisme del Paco Pantanos el va fer sobredimensionat, imperial, mai s’ha omplert. 

Ara es parla d’abaixar-ne els murs i tornen les pugnes: s’ha d’enderrocar tot? Això portarà perill de gaianades? S’ha de fer més petit i que continuï tenint aigua de rec? Sigui com sigui, calma i que la sang no arribi al riu. Que no hagi de venir Carles Porta a fer-ne un Crims, que l’escenari s’hi adiu. 

«I és per això (també) que els trens de mercaderies no han de passar per la costa».