Ganivets que no tallen

Mon avi tenia una fixació amb esmolar els ganivets. Un ganivet mal afilat li produïa una incomoditat manifesta, i quan et descuidaves, sense encomanar-se ni a déu ni al diable, te’ls arreplegava tots de la cuina i se’ls enduia al seu taller domèstic, una mica pedestre, on s’havia muntat una mola de pedra que feia grinyolar contra el metall amb una paciència japonesa de senyor Miyagi. Encabat arribava el seu moment de glòria, la demostració: agafava un full de l’Espais 7 i deixava caure el pes del ganivet sobre el paper. Rasssssssss, un tall net i un somriure de satisfacció. He d’admetre que m’agradava l’espectacle però em semblava una mica obsessiu. Fins que un dia, trinxant ceba amb un ganivet que feia massa dies que no passava pel taller de mon avi, em vaig escairar un tros de dit, amb ungla inclosa. En veure la sangada no es va poder estar d’amollar una de les seves sentències preferides, impregnada d’aquell gust popular per la paradoxa: «És molt més perillós un ganivet que no talla que un de ben esmolat». Era la seva manera diplomàtica de dir-me «ja t’havia avisat, carallot». Hi penso sovint. Sobretot ara que les paraules no poden tallar, que s’ha d’anar amb compte de no ferir ningú amb el que diem, que els conceptes bàsics de convivència s’han infantilitzat i tenen com a únic objectiu evitar el conflicte i pacificar-ho tot. És enfrontar-se a un món que s’endureix ja no amb ganivets roms sinó amb trossos de plàstic. I això, a alguns ja els va bé, als que sempre han tallat el bacallà i en volen conservar el monopoli. No tinguem por d’un ganivet que talli, perquè el dia que esmussem del tot el fil, prendrem mal.