La guerra delirant

Sé que això sonarà una mica frívol, però aquests dies que no parem de sentir parlar del govern de l’Iran, de la capital de l’Iran o de la guerra de l’Iran no puc evitar somriure per sota el nas cada cop que ho pronuncia un locutor de la ràdio o de la tele. Ells ho diuen tot seriosos i circumspectes, però jo només em sé imaginar un país llunyà suós i enfebrat, sumit en un deliri col·lectiu. Encabat em sento brut i mala persona, perquè entenc que no hauria de riure d’una cosa tan greu i lamentable com una guerra que produeix morts i que, en aquest tauler global, segur que t’afecta d’una manera o d’altra. De fet, si heu anat a omplir el dipòsit del cotxe ja haureu notat que ens afecta de seguida, amb aquest miracle econòmic que és que els preus sempre s’apugin més de pressa del que s’abaixen. Però passen els dies i la cosa delirant continua: s’intensifica l’atac delirant, el fill de l’aiatol·là delirant el succeeix al poder delirant i les grans potències mundials —com Espanya— es tiren els plats pel cap per treure suc del conflicte delirant. Totes les tragèdies poden arribar a fer riure si hi tens prou distància. I això em serveix per recordar, a tots els que sempre tenen les armes a la boca i saliven quan es disparen els canons, que vivim en tros de món que fa gairebé un segle que no pateix un bombardeig (i en vam patir molts). Encara que sembli una excentricitat meva, estaria bé que seguíssim així un segle més. Voler el contrari sí que és un bon deliri delirant.