En defensa de Virgili

Ha fet certa forrolla un article publicat a la revista digital La Lectora contra el nostre compatriota Josep Maria Virgili i Ortiga, lingüista i filòleg que es va fer cèlebre a les xarxes socials corregint el català dels seus inadvertits usuaris amb la ‘catchphrase’ «si m’ho permeteu». A l’article, Albert Badosa ens adverteix, amb una bona dosi de menyspreu condescendent, dels perills del purisme i inclús s’atreveix a posar Virgili al mateix nivell que els blavers valencians o els gonelles de Mallorca en tant que amenaça a la integritat de la llengua. I m’he dit que potser ja n’estem fent un gra massa. Més enllà del meu deure cívic de defensar els camptarragonins atacats al fòrum públic, hem arribat a un punt que disparar contra Virgili i els virgilistes és fàcil i gratuït. Ja sabem que les seves posicions lingüístiques maximalistes, on tot el català que ara es parla està contaminat de castellanismes i s’advoca per tornar a parlar com al segle XV, són científicament discutibles (com a mínim). Però també estan al marge de la ciència historiogràfica les anades de l’olla de l’Institut de Nova Història o la versió promonàrquica dels fets del 23-F que han propagat el falsari de Javier Cercas i la desclassificació selectiva dels papers del cop d’estat. Que tot això siguin invents no treu a aquestes manifestacions un valor literari que celebro. Així com la bel·ligerància pueril de Virgili s’ha traduït en un interès i compromís reals de molts catalans per la seva llengua, sense que això signifiqui que quedin abduïts per les seves teories estrafolàries. L’últim cop que el vaig veure, a Montbrió, Virgili estava tot cofoi per la seva secció a Ràdio Estel. I qui som naltros per enfonsar les il·lusions alegres i sinceres dels nostres vells. Em pregunto.