Hauríem d'estar en un museu

Enguany el Museu del Port de Tarragona fa vint-i-cinc anys i, entre altres i diverses accions, han decidit fer un llibre per commemorar-ho. Jo sempre he estat de l’opinió que per celebrar qualsevol cosa el més apropiat és menjar i beure fins a rebentar. Però hi ha personal a qui encara li fa goig contaminar el planeta amb lletra impresa, què hi farem. Com que l’equip format per Mercè Toldrà, Coia Escoda, Rafael López-Monné i Toni Orensanz va tenir la deferència de convidar-me a participar-hi i la publicació del llibre ha suscitat l’interès públic irrisori que produeixen avui dia els llibres, farem servir aquesta columna de fets i gent per parlar-ne. A Mar, Patrimoni i Literatura hi trobem fotos guapes —amb la pertinent aparició institucional de tots els darrers presidents del Port—, una extensa memòria de la directora del Museu i sis peces literàries que es desenvolupen a partir d’objectes emblemàtics catalogats al fons museístic de l’entitat. D’entre una trentena de possibilitats, els escriptors han tendit a triar peces humils i simbòliques. 

Això podria haver sortit molt malament i donar un resultat per sortir del pas, però val a dir que els textos de Josep Pedrals, Enric Garcia Jardí, Tecla Martorell, Josep Martí Blanch, Xènia Dyakonova i Miquel Bonet són competents. Tot i que tenim una tradició rica al respecte, considero que encara s’ha de potenciar més la literatura marítima a Tarragona, perquè connecta —vull creure— amb ressorts molt pregons de la nostra personalitat col·lectiva. A mi el que m’agrada més és el meu conte, esclar, perquè em vaig permetre imaginar que Sant Magí se n’anava de putes. Però el meu gust, ja ho sabeu, és molt particular i no m’heu de fer cas. Mireu de robar-ne un exemplar, que està molt bé i paga el Port.