La cançó de l’anar a menys

Des que em dedico a aquest ofici penós d’ajuntar lletres he tingut una afició malaltissa per la cosa grotesca, la descripció de la davallada material i moral del nostre estil de vida i el que configura un sentiment col·lectiu molt anostrat que s’ha batejat tradicionalment com “anar a menos”. De fet, algun crític perspicaç m’ha definit com a escriptor de la decadència, i no és pas una etiqueta que em faci nosa. Com que, fora d’àmbits estrictament literaris, ser pessimista no està gaire ben vist el decadentisme s’intenta aïllar de la conversa pública com una pulsió marginal i una visió personal allunyada de la realitat. La màquina de vendre necessita optimisme per rutllar. Però aquesta mateixa realitat és tossuda i els defensors del ‘tot anirà bé’ s’estan quedant sense arguments. Cal dir que les coses no van malament per a tothom. 

Per poc que es pari l’orella es pot detectar que a la Xina o als Estats Units estan molt contents i veuen l’esdevenidor amb esperança. És a Europa on ja no podem amagar gaire més que les parets del casalot es clivellen i les teulades es comencen a enfonsar. Tinc una mica la satisfacció malsana del profeta del mal averany, però el que més m’agrada és que els poders públics, tot i que amb subterfugis, comencin a admetre on ens trobem. D’altra manera no s’entén que la gran aposta del govern de la Generalitat per a Tarragona sigui treure “rendibilitat econòmica” d’un eclipsi solar que es veu que passarà l’any vinent, fent venir gent de tot el món per veure com ens anem apagant. És una metàfora preciosa. No l’havíem vist vindre, aquesta: qualsevol fenomen o catàstrofe natural no ho és tant si pots portar més turistes. No farem la primera pela, però potser sí l’última.