Gaudí d’anar per casa

Per un compromís diguem-ne artístic que he adquirit i del qual ja me n’estic penedint, dissabte vaig estar molt pendent de la inauguració de l’Any Gaudí a Riudoms i a Reus. Com suposo que a tothom, el que m’interessava més dels actes d’arrencada d’aquest aquelarre gaudinià era saber quina fórmula s’empescarien els nostres factòtums per surfejar el nucli del nostre problema secular, que no és altre que la baralla per saber si és més d’un lloc o de l’altre. Jo, durant molts anys, he considerat que no era un tema gaire transcendent: una altra batalla de campanar de les que tradicionalment ens engavanyen. Com en tantes altres coses, estava equivocat. Naturalment que és important. Les oficialitats reusenques i riudomenques, auspiciades per l’avorriment institucional de Presidentilla, com era de preveure en aquesta època de pax sociata han triat el camí de defugir el conflicte. 

Es van sentir durant la jornada incomptables eufemismes per no mullar-se i no tocar el moll de l’os. Que si “la terra dels orígens de Gaudí”, que si la “doble nacionalitat”, que si el puto paisatge que va crear el nen prodigi. Per no parlar del soporífer espectacle que vam contractar a una companyia infantil de Barcelona (no fos cas que algú parlés amb accent del Camp) i que no venia a explicar res. Però disfressar els problemes no els fa desaparèixer. L’alcalde Ricard Gili estava eufòric i se’n va anar fins i tot al santuari de Misericòrdia a passar fred, mentre que l’alcaldessa Sandra Guaita no va posar els peus a Riudoms. La condescendència reusenca és imbatible. Em quedo amb el que va dir el regidor Josep Baiges, amb una ironia finíssima: «una de les millors coses de ser de Reus és tenir Riudoms al costat». Encara ric ara.