No hi ha bolets

Deu fer uns trenta anys que no vaig al bolet, perquè és una activitat que em reservo per a la jubilació. Encara que faci tant de temps, crec que el meu avi em va ensinistrar pertinentment —de fet és l’única expertesa pràctica que em va transmetre— per a la percaça del rossinyol i la mucosa i, com l’anar amb bicicleta, el know-how boletaire és una cosa que no s’oblida. A més a més, sabent que l’ADN de l’ètnia catalanesca ja té un alt percentatge de boletaire incrustat, indissociable. Fins ara he estat tranquil: comptava que els ceps i els fredolics m’esperarien pacients allà dalt als boscos, tot esperant que acabés de fer totes les coses mundanes que es fan al pla durant la vida productiva. Coses sense importància: viure no és res més que anar empenyent anys fins al retir, quan la natura i la xarxa micel·lar et crida perquè tornis al bosc.

Però detecto certa contrarietat boletaire. La gent baixa del coll d’Alforja, dels plans de la Mussara o dels Motllats amb els cistells buits, afirmant que està tot sec, queixant-se de la invasió de pixapins, de forasters i de saltabarrancs. Tot de coses que el boletaire, que és molt puta, ha de dir sempre trobi o no bolets, esclar. Ara, encara hi afegeixen, com a nota de modernitat, que el canvi climàtic ho ha acabat d’espatllar tot i que es deixa entrar tot déu al bosc. Podeu dir el que us roti, és el que toca. Jo sé que si va ploure fa una quinzena, a les pinedes s’hi han de fer rovellons. Forma part del contracte social que he contret amb aquest país astragat. Espero que quan torni a la muntanya els bolets hi siguin, perquè si no em sentireu.