Els collons de l’Alegret

Diumenge feia el meu habitual repàs a la premsa provincial i vaig tenir un ensurt gros. A la contraportada del Diari de Tarragona (la competència, on escriuen en espanyol dues joves promeses del periodisme local com l’incisiu Antoni Coll i el simpàtic Miquel Bonet) hi havia un article de Gustau Alegret titulat ‘El periodisme ha de cuidar el català’. 

Em vaig dir: «calla, ja era hora, per fi algú posa el crit al cel sobre el deplorable nivell de català als mitjans». Abans d’endinsar-me a la columna, il·lusionat, em pensava que Alegret es queixaria de les constants aberracions sintàctiques que hem de llegir, d’aquests locutors que cada dues frases insereixen un refrany en castellà o de les desenes de col·laboradors en ràdios i televisions públiques o concertades —és a dir, pagant tots— que tenen una idea relaxadíssima de la fonètica catalana. 

En aquests ambients (barcelonins la majoria, però també tarragonins) les vocals neutres es dissolen, les esses sonores es fonen i ja gairebé ningú articula eles palatals com toca.

Però no. A mesura que llegia —primer consternat, després indignat— em vaig adonar que a Alegret no el molesta res de tot això sinó que al prime time de la ràdio catalana es digui «hòstia», «fotre» o «collons». 

Segons la seva opinió, aquests mots genuïns del català popular, greument amenaçat, són grolleries que no s’haurien de fer servir perquè «malmeten el llenguatge». 

És fort que mentre a TV3 hem de sentir dia sí dia també coses com «donar-se a la fuga», «tendir ponts» o «saborejar» (com m’observa el lingüista Marc Cortès) a un periodista de la casa el preocupi la paraula «merder», que és preciosa i d’una precisió i capacitat expressiva inigualables. A aquests noucentistes de fireta els hem de demanar que, si els plau, no ens toquin gaire els collons.