A seixanta dies

L’altre dia estava a la cua del BonÀrea i em va venir al cap una idea boja. Què passaria si en comptes de pagar trinco-trinco el cartró d’ous, el pernil dolç i la botifarra comuniqués al caixer que m’havia d’emetre una factura pels béns transaccionats, enviar-me-la —per mitjans electrònics si voleu— i esperar seixanta dies per cobrar-la? No seria res de l’altre món, perquè és el sistema que la majoria dels meus clients —amb poques excepcions, una d’elles aquest diari— fan servir per pagar els béns i serveis que m’encomanen. 

Algú versat en comptabilitat bàsica m’objectarà que no són coses comparables, perquè quan anem al súper som ‘consumidors finals’, que és aquest concepte retorçat que s’ha inventat el capitalisme estatalitzat per colar-nos impostos altament insolidaris com l’IVA.

Realment jo, per crear els meus productes periodístics i culturals, necessito, entre altres coses, el meu entrepanet de botifarra, el corrent elèctric i la connexió a internet. Així que és més que discutible que sigui un ‘consumidor final’. L’únic consum final és la mort. Cap d’aquestes empreses que em subministren, naturalment, accepten pagaments en diferit. 

La Unió Europea va intentar no fa gaire limitar una mica aquest costum ibèric de demorar els pagaments, intentant que no se n’anessin més de trenta dies. Espanya ho va adoptar de mala gana, d’aquella manera tan seva, amb una llei que facilitava que tot continués igual i que tothom segueixi amb l’esport nacional de tirar les pilotes del deute endavant. 

A casa meva solia sentir que qui paga descansa, i sempre ho vaig trobar una carallotada majúscula. Pagar quan toca és de rucs i miserables, i sembla mentida que haguem trigat tant a entendre-ho. Així que alegria, a gastar i ja ho trobarem a seixanta dies. És la nostra cultura i s’ha de respectar.