Una santa creu

L’endemà que Presidentilla i la consellera de Cultura inauguressin la reforma del claustre de Santes Creus, hi vaig anar a treure el cap. Realment, havia d’estar pendent d’un acte que es feia al sufocant dormitori dels monjos. 

Però entre la calor, que la cosa es va allargar més de quatre hores i que s’hi van pronunciar un màxim de deu paraules en català, vaig decidir retirar-me discretament per no fer-me més mala sang i inspeccionar les obres de manteniment. 

Si fos per mi, en recintes de gran poder simbòlic com Santes Creus, Poblet o el Palau de la Generalitat hi prohibiria sota pena de cancel·lació que, en actes públics, s’hi parlés cap altre idioma que no fos català o aragonès. 

I faig la concessió a l’aragonès, malgrat les collonades de Sixena, perquè és coneguda l’afició del rei Pere el Gran, que encara està enterrat al costat de l’altar major, a dirigir-se a son pare Jaume el Conqueridor en aquesta llengua, segurament per tocar-li els pebrots.

En fi. Recordava de la meva última visita que les parts visitables del monestir estaven efectivament molt deixades. Això és atribuïble als anteriors propietaris, la família dels marquesos de la Riera representants pel pintoresc Jaime de Mora y Aragón. 

Un aristòcrata i Grande de España que era un autèntic cretí. Hi ha un article fantàstic de la periodista vallenca Xènia Bussé al Temps, de l’any 1993, que explica totes les promeses que va fer a la gent de Santes Creus. No en va complir cap. 

I des que s’ho va haver de vendre, la Generalitat —és a dir nosaltres—hem hagut de sufragar tota la feina que no s’hi ha fet durant els dos segles que la família en va ser propietària. Ho hem deixat bastant bé, tot i algunes decisions discutibles en l’àmbit de la jardineria. Només espero que prenguem nota del que passa quan es confia el patrimoni de tots a interessos privats.