Un gest de merda

Hi ha només una màxima de l’opinòleg intel·ligent que és defugir sempre el conflicte entre els israelians i els palestins, perquè rebràs diguis el que diguis. A més, escrivint en un mitjà local tens el pretext ideal per ometre el tema. Total, tothom entén que relacionar, posem per cas el Consell Comarcal de la Terra Alta amb el genocidi de Gaza és, si més no, un pèl forçat. De vegades, tot i consternat per les salvatjades de l’exèrcit d’Israel, et venen ganes de dir que el govern i el poble jueu, com a tot arreu, no són el mateix. Però com que saps que et titllaran de sionista, doncs calles. I està bé callar de tant en tant i no pronunciar-se sobre tot el que passa al món.

L’altre dia, el Cònsol General d’Espanya a Stuttgart, que pel que sembla té alguna vinculació tarragonina, va vomitar un article increïble (‘Un gest encomiable…’, els punts suspensius no són meus) en aquest mateix diari. No sé ben bé si arrossegat per l’afany de protagonisme o perquè no dona per més, el senyor diplomàtic Ricardo Mor Solá ens va plantificar el magnífic blanquejament d’un soldat de la Legió Còndor nazi que ens va bombardejar durant la guerra, a les ordres de Franco. L’excusa era que son fill havia llegat al cònsol espanyol uns efectes personals, acompanyats d’un email on destacava “l’empremta emocional” que li havia deixat el seu pas per Espanya, com si hagués vingut a fer turisme. Ni penediment, ni reparació històrica, com si Nuremberg no hagués existit. Això sí, una frase delirant: «La raó que no haguem fet justícia als soldats alemanys és, entenc, senzillament, perquè hem estat mal informats». Som gent tolerant i sabem que els fills no són responsables dels pecats dels pares. Però hi ha ocasions en què l’únic gest encomiable és callar la puta boca.