El pub estret

Quan érem joves anàvem —no gaire— a un pub de Cambrils que es deia Roxy. No sé si encara hi és i de fet no importa massa. El Roxy era molt petit, una barra i un passadís estret que es va posar de moda, i els caps de setmana concentrava una quantitat de gent insòlita. 

Pel cap baix, multiplicava per deu el seu aforament. Era difícil moure-s’hi sense lliscar entre cossos calents i presos de l’alegria etílica. Era impossible ballar i amb prou feines t’hi podies beure el cubata. De fet, no tenia cap mena de gràcia, aquesta mena de socialització animal per pressió extrema i a mi em feia mandra entrar-hi ni que fos per anar a pixar. 

Però la majoria com més penya veia dins més ànsia li agafava per fotre-s’hi, no sé si perquè tenien la sensació de perdre’s alguna cosa del que hi passava (res destacat) o només per una mera mancança de contacte humà habitual. He recordat les aventures del Roxy ara que és evident que la Catalunya urbana pateix de superpoblació. A tot arreu hi ha massa gent, massa cues i poca teca a repartir. 

A sobre, la propaganda oficial ens intenta vendre que anxovar personetes en un país amb molts espais i serveis al límit de la seva capacitat és una cosa positiva, amb l’excusa tramposa de fer pujar el PIB. Ja sé que existeix l’efecte ‘camarot dels germans Marx’, i que som tan gregaris que és difícil de combatre. 

En aquests casos, i em remeto a l’experiència personal, com més serem menys riurem. Al Roxy només hi havia dos col·lectius que estaven contents de veritat: els que aconseguien sortir-ne després d’haver caigut al parany i, naturalment, els amos del local, que feien unes caixes sensacionals.