Som modernistes

Quan fa ja una bona cola d’anys em va començar a obsedir una qüestió tan etèria com la identitat cultural del Camp de Tarragona, no sabia gaire bé què em deia. De fet, són les millors preguntes: les que llences a l’aire com un joc, per veure que hi ha a l’altra banda del mirall, una mica amb l’esperança que el mateix acte performatiu de preguntar creï una realitat en forma de resposta. 

I una de les persones que em va donar millors respostes a les meves inquietuds imperials camptarragonines va ser l’amic Damià Amorós. El Damià és un historiador de l’art i museògraf sarralenc —és a dir, un tarragoní de frontera, de marca—, és molt del Nàstic i sap moltes més coses de les que li pertocarien per edat. Però, sobretot, el que me n’admira és la voracitat amb què ha engrapat la Pregunta fins a fer-ne l’esquema bàsic de la seva actitud professional i inclús vital: el Damià pensa en tarragoní.

Només així es pot copsar del tot el goig que fa l’exposició sobre el Modernisme que ha comissariat i s’acaba d’inaugurar al Castell de Vila-seca. Amb el suport, entre d’altres, de l’Ajuntament i la seva incansable regidora de Cultura Manuela Moya, la Diputació i el MNAC, Amorós ha aconseguit reunir una sèrie de peces excepcionals. 

Com ara ‘El pati blau’ de Rusiñol o ‘Els degenerats’ de Carles Mani, a banda de creacions de Gaudí, Jujol o la mateixa remodelació modernista del Castell de Fatjó que ho acull tot plegat. Tot està molt bé, però la distinció és el fil tarragoní que ha tramat el comissari per explicar-ho. Sí, és cert, de vegades força la màquina per escombrar cap a casa, però l’important és que en surts amb una resposta satisfactòria: no s’entén el gran moviment artístic català sense el component bàsic de la tarragonitat.