Túpers buits

Maria Nicolau sempre ens fa admonicions sobre la conveniència de tenir el rebost ben abastit, per tal de ser capaços de mantenir una cuina sostenible, comprar amb cap i tenir sempre un roc a la faixa. Però jo m’he adonat que no puc ni tenir una nevera mínimament decent, perquè m’ho foto tot. Des que tinc ús de raó he practicat ràtzies al frigorífic amb mètode i constància.

Pres d’un trànsit místic, puc arrasar una nevera en minuts, a qualsevol hora del dia, com si fos un saqueig viking. La solució que he trobat és tenir-la sempre buida o mig buida, per salut i economia. Ara bé, és tan trista una nevera escurada que he desenvolupat un pal·liatiu: l’omplo de túpers buits, i així quan l’obres fa tot un altre efecte d’opulència fictícia. Dona molta pau la imatge d’un rebost ple. La realitat va per una altra banda.

L’altre dia vaig llegir una notícia que em va fer pensar que hi ha més gent que aplica el meu mètode. Es veu que una colla de reusencs reivindiquen el llegat de la indústria avícola a la ciutat. Molt en la línia cofoista característica de la capital del Baix Camp, presumeixen: «Als anys 40 i 50 tota Espanya va poder menjar pollastre gràcies a Reus!». 

Fins i tot l’ínclit regidor de Promoció Econòmica Josep Baiges va treure pit de què la cotització de l’ou a la Llotja de Reus encara sigui de referència. El problema és que a Reus ja no es fan (tants) ous. És un sector que ha deixat a la ciutat naus gallineres buides i un cada cop més llunyà record d’esplendor. Ni els ha passat pel cap que potser, més que mirar cap al passat i fer-s’hi palles, la cosa seria reactivar aquesta indústria patrimonial perduda.