Gates grosses

No entenc ni un borrall de zoologia urbana, però diria que els gats del meu barri estan en zel. Fa unes setmanes ja vaig observar com es passejaven pels portals, mitgeres i celoberts amb actituds territorials estranyes. No cal ser T.S. Eliot per saber que s’ha de desconfiar sempre d’un gat, que no són aigua clara, sobretot pel que fa a l’ocupació d’espais. Però com que sóc tolerant (retardat) i em costa veure com a meu el tros de ciutat pel qual pago l’IBI, doncs els vaig deixar fer. Va ser un error. Primer se’m van posar a fer la migdiada a la meva màrfega de pensar, després a copular al mig del pati i ara les gates prenyades ja són mestresses de l’immoble. I encara voldran que els faci de llevadora. 

Els expats fan el mateix que les gates grosses. Es presenten com a bestioles distants però simpàtiques. Són tan diferents de naltros, que et penses que la convivència serà possible, i fins i tot mútuament enriquidora. Al cap i a la fi, els gats es mengen a les rates, que són l’enemic comú. Però un dia t’adones que, aprofitant que les seves necessitats i les seves condicions econòmiques no tenen res a veure amb les teves, et foten el puesto. Ara la tropa dels expats, que ja ha colonitzat Barcelona, està descobrint les bondats dels barris més bonics del Tarragona, i els tarragonins estan inquiets que no els en facin fora. El meu consell és no patir-hi gens, perquè si volen, ho faran. No hi podem competir. L’únic consol és que els espeleòlegs estan trobant moltes coves subterrànies sota la ciutat, que és on haurem d’anar tots a viure tots plegats. Com les rates.