Les partícules elementals

Després de molts anys de mossegar-me la llengua, fa poc li vaig haver de dir a un bon amic que cada vegada que feia servir la paraula ‘rai’ ho feia malament. És una cosa molt violenta, eh, dir a la gent com ha de parlar? Però com que ara ens hem convertit tots en guardians del català doncs em vaig armar de valor i el vaig alliçonar, per fer una bona obra patriòtica. Segons les fonts oficials, ‘rai’ és un «mot que, posposat a un membre d’una oració, introdueix o emfatitza un sentit satisfactori que contrasta amb allò que es desprèn del context lingüístic, més o menys ampli, o amb allò que es pressuposa o se sobreentén». La definició és incomprensible, perquè els filòlegs d’aquest país són justets i perquè, al capdavall, és la típica partícula de la llengua que si no has interioritzat de petit ja no l’aprens. 

Vaig atribuir la falta del meu amic al fet que a casa seva parlen en castellà. Però també fa poc em vaig adonar que un altre amic, aquest més jove i de dos-cents cognoms catalans, tampoc posava els ‘rai’ on tocaven. Llavors sí que se’m va encendre l’alarma i vaig parar l’orella amb més atenció. També vaig veure que li havien desaparegut de la parla els ‘pas’ (que es posa per «negar allò que es pot inferir lògicament d’allò que s’acaba de dir o que es dirà tot seguit», segons l’IEC, per matar-se), els ‘prou’ i fins i tot els ‘xec’, que és la manera natural i baronívola com els homes ens tractem al Camp de Tarragona. Sense rais, pas, prous i xecs, que són el que dona singularitat i expressivitat al català, si al final s’acaba extingint haurem de dir allò de què més es va perdre a Cuba.